vells pensaments
Recordo escoltar música amb els discs de vinil que el meu pare punxava els diumenges a casa o a través dels cassets que posava al cotxe quan anàvem de viatge. Al mateix temps m'ensenyava a col·locar de manera rudimentària els dits sobre les cordes d'una guitarra que em va regalar. Amb tres acords vaig aprendre a tocar la versió folk i en català de Blowing in the wind, de Bob Dylan. L'himne per antonomàsia de tota una generació. En aquella època m'agradava agafar cançons conegudes i canviar-los la lletra. Suposo que aquestes van ser les meves primeres composicions.
La història fins ara...
A la universitat vaig tenir el meu primer grup de música. Musicalment parlant, no hi ha res a rescatar...
Així que em quedo amb el grup de col·legues, amb l'experiència i l'excitació que em produïen els concerts en directe i amb alguna cançó que ha aguantat el pas del temps i de la que no me n'avergonyeixo avui dia quan, molt de tant en tant, l'escolto.
Vaig acabar la universitat, me'n vaig anar a Dublín per un temps curt que es va acabar convertint en tres anys, i el grup de música va desaparèixer. A Irlanda, però, me'n vaig endur la guitarra. I des d'allà continuava creant cançons que escrivia allà on podia: llibretes, sobres, factures, tovallons de paper... Els caps de setmana els passava a casa d'uns amics bascos i valencians. A canvi de menjar, jo els amenitzava les vesprades amb les cançons que composava, i algunes Guinness que comprava de camí. El meu etern agraïment per no deixar-me morir de fam.
Amb vint-i-quatre anys vaig tornar a Barcelona i vaig descobrir el que durant les següents dues dècades esdevindria la meva altra gran passió. La política com a instrument per canviar el món i lluitar contra les injustícies. Primer des dels moviments socials pel dret a l'habitatge, més tard en un dels viatges més intensos i trepidants que he fet mai: aconseguir l'alcaldia de la ciutat de Barcelona de la mà d'una plataforma ciutadana i un projecte polític que em va enamorar. Així que vaig bolcar-m'hi amb cos i ànima en el projecte. Pel camí vaig ser pare de dos fills que em van canviar radicalment la mirada. Quan tens un fill deixes de mirar cap endins i mires més cap enfora; et sents fràgil i vulnerable. Sigui com sigui, vaig apartar la música i relegar la guitarra amb algunes significatives i divertides excepcions :-)
Però roda el món i torna al Born. La vida et colpeja i de vegades fa que perdis l'equilibri. La mort de la meva àvia, la nonó, amb qui tenia una connexió molt especial i un maleït càncer que es va endur a mon pare quan encara no tocava, em van sacsejar. Tenia la sensació que amb la intensitat política dels darrers anys, la vida m'havia passat per sota dels peus sense adonar-me'n. De cop sentia una gran orfandat. Un dolor profund que no sabia com canalitzar. Soc qui soc, pel camí que he recorregut i les decisions que he anat prenent. Destriant les bifurcacions que m'ha posat al davant la vida. Però soc qui soc també per la infància que he tingut. Sense dubte, jo soc jo i la meva infància. Així que de manera natural vaig submergir-me de nou en aquells petits racons perduts de la memòria i vaig desempolsar de nou la guitarra. Tenia la necessitat d'elevar la seva existència anònima i fer-los immortals a través de les cançons. Recordar, buscar paraules que no estiguin buides i anar-les encaixant amb delicadesa dins una melodia, és una experiència reparadora.
L'harmònica del pare, el didal de l'àvia, la brutalitat de la política quan s'ensanya amb una companya, la fragilitat dels fills. Convertir la pèrdua, el buit i el dolor en quelcom bonic i donar-li un sentit. Ha estat també un viatge, un retorn a la infància, a la meva autèntica pàtria. Sí, la meva infància té aquest color i aquesta melodia. I no l'he escrita jo sinó ells. Un color càlid i una melodia tendre com càlid i tendre va ser el seu amor.
El proper 12 d’Abril presentaré el meu primer disc, que he titulat Àlbum Familiar, en el marc del festival de la cançó d’autor Barnasants, que enguany cumleix 30 anys. Algunes cançons del disc ja les podeu trobar a Spotify i altres plataformes. Altres les compartiré per primetr cop en públic.Totes, però, tenen un fil conductor. Un moment vital marcat per absències. Però encara que pugui semblar una contradicció, les cançons que he anat composant son un cant a la vida i a l’amor.Un crit d’esperança. Acompanyeu-me en aquest nou viatge!